Sant Feliu de Beuda

Tot i l’antiguitat del terme, no tenim notícies de la seva església fins l’any 1004, amb motiu d’un judici celebrat al castell de Besalú, on el bisbe Ot de Girona reclama al comte de Besalú, Bernat Tallaferro, la possessió de la “parrochia Sancti Felicis cujus domus est fundata in villa Beutte”. La documentació trobada entre el segle XI i XVIII sobre Sant Feliu de Beuda és força extensa, i sabem del cert que, entre d’altres coses, Sant Feliu apareix en una relació d’esglésies amb renda pròpia obligades a pagar amb part del seu delme el finançament de les croades entre 1279 i 1280.

Si ens centrem en els seus motius arquitectònics el que trobem és una església de planta basilical, amb una nau central i dues laterals que es troba a mig camí entre la simplicitat del segle XI i les formes més elaborades del segle XII. Com succeeix amb gairebé totes les esglésies romàniques al llarg dels segles s’hi han anat afegint elements constructius o decoratius, com els tres arcs en gradació de la porta d’entrada o els capitells a banda i banda, datats ja a finals del segle XII. Un dels capitells sembla que representa un bou, símbol de la terra, la paciència i la força. L’altre representa un au amb una roseta, potser representant l’esperit, encara que, com passa sovint amb l’art medieval, són dues figures obertes a la interpretació.

Un element a destacar de l’església és la porta ferrada a la façana de ponent. D’elaboració senzilla, és difícil datar el forrellat degut als pocs estudis fets sobre el tema. No se sap si és propi d’època romànica o si és una imitació posterior. En tot cas, cal fixar-se en el passador amb cap de serp, segurament representació del dimoni, símbol d’allò que queda fora de l’església quan el creient hi accedeix.

La pica baptismal

La pica baptismal de Sant Feliu de Beuda és l’exemplar més ben conservat de l’àrea de la Garrotxa, tot i que no es pot assegurar que estigui acabada. De forma ovoïdal, la pica és significativa per la seva decoració i hi podem veure diverses figures en la part superior ubicades sobre quatre palmetes vegetals en ventall. No se sap del cert què representen aquestes figures, però tot apunta a que fan referència al pecat original. En la primera de les arcuacions podem veure un home barbut, que podria ser un Pantocràtor. En les dues següents hi veiem una dona nua i una serp. En la primera arcuació sembla que la serp li mossega el pit a la dona i en la següent li mossega l’orella. Finalment, encara que molt malmès, ens trobem dues figures juntes aparentment nues. Tot apuntaria a explicar la història d’Eva i la serp i la caiguda de l’Home del Paradís. Malgrat tot existeixen molts dubtes d’aquesta interpretació, en part perquè no és habitual la representació de Deu Pare o de Crist de manera tan simple i tan poc definitòria. A més, aquesta figura no fa cap gest significatiu, com és propi en els relats del cicle de la caiguda de l’Home, ni tampoc s’entenen les dues figures nues de la darrera arcuació.

L’aspecte estilístic de la peça també és interessant. Les galtes inflades, les formes arrodonides i les expressions facials recorden a d’altres treballs com el conjunt de Sant Vicenç de Maià de Montcal, el sarcòfag empordanès de Carbonils o els capitells del Museu de Peralada, que podrien ser obres d’un mateix artífex i que podrien datar-se cap a finals del segle XII.