Santa Maria de Segueró

Pot sorprendre el fet de que un temple es fes servir per usos militars, però des de finals de l’Edat Mitjana es van començar a fortificar tot un seguit de parròquies per culpa dels diversos conflictes polítics i socials. Tenim referències de fortificacions ja des del regnat de Pere III, que vers el 1357 va ordenar militaritzar diverses esglésies per la banda de Calatauid en plena guerra contra els castellans. La fortificació de Segueró, però, es va produir en ple segle XV, en plena crisi dinàstica de la dinastia dels Trastàmara i el conflicte remença, el que és conegut com la Guerra Civil Catalana (1462-1472).

La fortificació de les esglésies obeïa a diverses raons. La primera d’elles era que l’església era sòl sagrat i, per tant, la gent que s’hi refugiava tenia l’esperança de que l’actitud dels exèrcits assaltants fos més benèvola i no acabés en assassinats, violacions i robatoris. Per aquesta raó la gent de les contrades hi guardava també els seus bens més preuats. A més, l’interior de l’edifici tenia reconeguda una jurisdicció d’asil per qualsevol que s’hi volgués acollir, una consideració religiosa que també influïa en la milícia que atacava des de l’exterior.

D’altra banda, l’església era un dels edificis més sòlids que es podien trobar. Els seus carreus gruixuts podien convertir la parròquia en una fortificació inexpugnable. A més el campanar servia perfectament com a torre de guaita i oferia un excel·lent angle de tir. L’únic problema que oferia l’església com a fortificació era la porta d’entrada, sovint massa gran i molt exposada, per aquesta raó a la part superior s’hi col·locaven matacans o barbacanes, tal i com podem observar a Segueró, just sota el campanar.

La fortificació de Santa Maria de Segueró segueix el perímetre del temple original d’una sola nau. Gràcies a la restauració, iniciada el 1986, es va poder recuperar l’arc de la volta de la teulada i reparar les teules, recuperant també el passatge amb arcs obert posteriorment a la fortificació, cap al 1630. Durant el procés s’hi van trobar diversos fusells i una espasa de 1700, el que demostra que l’església va ser usada com a fortificació durant segles. Si hi passegem podrem veure tota la fortificació nord, els arcs oberts cap al sud i l’antiga teulada del temple romànic a la part de llevant, a l’interior del sobrealçat. Tot un exemple del processos històrics d’un edifici religiós i les seves circumstàncies.

La parròquia de Santa Maria de Segueró és consignada per primer cop l’any 1001, on es diu textualment “…parrochia sancte Marie quae est in villa Sagarone”, una primera referència d’un seguit de textos durant els segles XI-XIV i que documenten sobretot els processos jurisdiccionals de l’església.

El cert és que el temple original romànic és molt senzill i de dimensions modestes. La seva estructura tenia una sola nau i estava orientada, com passa sovint, d’orient a occident, culminada amb un absis semicircular decorat a l’exterior per un fris de dents de serra i petites arcuacions. De fet, la importància de Santa Maria no radica en la seva originalitat, sinó en el fet de que va ser molt utilitzada al llarg dels segles i, per tant, profundament reformada a partir del segle XV, quan es va construir un sobrealçat que seguia el mateix perímetre que la nau principal. Posteriorment es van anar obrint diverses capelles a banda i banda i es va substituir l’antic campanar d’espadanya per la torre que podem veure avui en dia.

A través de totes aquestes reformes podem fer-nos una idea del transcurs dels segles i de l’adequació del temple als usos de cada moment. Del segle XIV ens trobem, just a l’altar, una imatge de la Verge Maria amb el seu infantó, feta d’alabastre de les pedreres properes i policromada amb colors forts: vermells, blaus i grocs. La imatge original es troba al Museu d’Art de Girona. Del segle XVIII, just en el moment en que l’església va ser novament reformada, conservem una pica baptismal i un orgue molt malmès, a la zona del cor, de fusta policromada i tubs d’estany on encara s’hi pot veure part del teclat.

Monument

Santa Maria de Segueró conserva un dels pocs testimonis d’un objecte d’ús religiós avui de desús, com és el “Monument” de Setmana Santa. El “monument” era un altar, habitualment amb una escalinata ornamentada amb ciris i flors i amb el sagrari com a element central, que es disposava el Dijous Sant a les esglésies, i a on es guardava l’eucaristia del Divendres Sant. La seva forma i qualitat artística depenia de la importància de l’església o dels artistes convidats a realitzar-la, gairebé sempre representava escenes de la Passió i acostumava a estar construït amb plafons de tela i fusta. El de Segueró data de l’any 1747, era desmuntable i funcionava com una mena de teatret que només es posava a lloc durant la Setmana Santa. Estava mol malmès però va ser restaurat l’any 2000 i va ser ubicat a una capella lateral de forma permanent i reforçat amb una estructura metàl·lica d’acer inoxidable per no degradar la fusta original.

Teló de les Ànimes

Un altre element testimonial i quasi desaparegut a les esglésies de Catalunya és l’anomenat “Teló de les ànimes”, un curiós teatre d’ombres que servia per celebrar el Novenari d’Ànimes, període nou dies després de la diada de Tots Sants, i que servia per representar les ànimes del Purgatori. Aquesta litúrgia propera a la religiositat popular consistia en una mena de teatret en fusta i tela que representava diverses figures ploroses en acte de penediment o envoltades del foc de l’infern. Mentre el capellà feia retrunyir el seu sermó rere el teló hom feia oscil·lar ciris encesos que baixaven i pujaven simulant unes ànimes ascendien triomfants al cel mentre d’altres persistien en el càstig. L’exemple que tenim a Santa Maria de Segueró és obra de Joan-Carles Panyó (Olot, 1775-1840), un important pintor i pedagog l’obra més extensa del qual es troba a la parròquia i que, per circumstàncies històriques, no va ser destruïda durant la Guerra Civil, moment en que la major part d’aquests teatres religiosos van ser cremats.

Retaule

Malgrat el retaule original es troba al Museu d’Art de Girona, Segueró conserva una còpia del retaule del pintor Pere Mates, realitzat cap al segle XVI. Mates va ser un dels més importants representants de pintura renaixentista a Catalunya i, en el cas que ens ocupa, va pintar aquest retaule del que conservem catorze passatges que mostren diverses escenes de la Bíblia. En aquesta obra podem observar les aptituds del pintor a l’hora d’ubicar les figures en diversos plànols de l’espai per crear una certa sensació de perspectiva, i la seva capacitat per pintar animals, encara que moltes de les feres que mai havia vist en persona (com és el cas d’uns lleons) semblen fruit de la imaginació de l’artista. Existia un altre retaule del mestre Mates a Sant Pere Lligordà, també a Beuda, on es representaven les vides de Sant Pere i Sant Joan, però va desaparèixer de la parròquia l’any 1933.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE SEGUERÓ 

A l’interior hi trobem un cor i restes molt malmeses d’un orgue de pedals del segle XIX que va ser cremat durant la Guerra Civil Espanyola.

A l’interior en el paviment hi trobem el sepulcre de marbre dels primers “Noguer” de Segueró, decorat amb fullatges, una calavera i l’escut de la família amb dos noguers i dues cases (vegeu Can Nogueró). Son les tombes del matrimoni de Felicià Noguer i Creus (mor al 1648) i Anna Casas (mor al 1650) – vegeu Can Nogueró. També hi ha la tomba del seu fill Pere Noguer i Casas (mor al 1661) i Josep Noguer i Arrufat (mor al 1679), i la de Thomas de Falgàs i Campmol (mor al 1825) , entre d’altres.

Davant la façana de ponent de l’església hi ha nou xiprers centenaris que arrelen sobre el cementiri vell on hi descansen habitants de Segueró. Les entrades a aquest cementiri estan protegides a terra amb reixes de ferro de forats gruixuts per a que els porcs casolans que llavors pasturaven per aquí hi fiquessin les potes i no poguessin entrar a burrigar el terra i les tombes. També servien per aturar els senglars i altres bèsties.

Al costat del pedró hi trobem una gran pedra tallada en forma de cub que data possiblement d’entre 1823 i 1843 amb dues inscripcions a la pedra molt gastades que diuen: Plaça Reial i Plaça Constitucional. Aquesta pedra en aquells temps estava col·locada damunt el muret de pedra mirant al sud prop d’on ara hi ha un rètol de turisme de la Garrotxa. Quan venien visites al veïnat, si manaven els carlins, la pedra tenia una cara i, si manaven els liberals tenia l’altre cara. Per donar-li la volta, la pedra tenia un encaix i amb una barra la giraven.

Entre el 1992 i el 2002 aproximadament es van fer obres de reconstrucció completa a l’exterior. Llavors la pedra tallada en forma de cub es va retirar del muret i es va posar al costat del pedró. També a la façana sud es van obrir 17 arcades sota taulat i per damunt de la bòveda de la nau. Durant aquestes obres es van trobar sota la coberta, dins una caixa de fusta ben enmagatzemats i amagats sota terra i pedres, fusells, espases i munició de principis del Segle XIX, probablement utilitzada a la 1ª Guerra Carlina (1833 1840) i/o a la Guerra del Francès (1808-1814). Avui s’exposen en una vitrina a l’interior. Una de les espases porta la inscripció de 1803. És una troballa única.